Benvinguts

Benvinguts a la petita factoria de relats curts.



dilluns, 26 de maig de 2014

LA TAULETA DIGITAL


Amb la tauleta digital a les mans no m’hagués imaginat mai trobar-me nu davant  les portes dels grans magatzems als 80 anys
No podia creure que només feia un parell d’hores que estava assegut en una butaca envoltat per la solitud i em diluïa  com un gelat en una tarda d’estiu. La poca claror que penetrava entre les cortines, que amagaven uns grans finestrals, deixava al descobert el llit desfet, com quasi sempre. Arreu s’apilaven plats i gots bruts, restes de menjar de feia dies i cendrers plens de puntes de cigarretes pudien l’aire. El regne del desordre.
 Però deixeu-me que em presenti, sóc l’Oleguer un home que ha sobrepassat la maduresa i veu el futur amb un regust amarg. Fins feia poc tenia una figura atlètica. Ben plantada. Creia que podria mantenir-la fins que la mort em visités. Però desprès de la mort de la Maria tot havia canviat. Presoner pel dolor i l’enyorança vaig entrar en un tràngol sense fi. Ja no feia cap mena d’esport. Tampoc caminava les dues hores matinals diàries. Menjava a deshores, sense tenir en compte allò que engolia. Amb el pas del temps, vaig desfigurar-me. La panxa no em deixava veure els peus. Una gran papada em sostenia la cara, on sobresortien unes galtes desmesurades, mal afaitades i els pocs cabells que em quedaven, havien deixat la brillantor del  color blanc per un color groguenc. Conseqüència de la poca pulcritud i el fum del tabac que fumava sense parar.  Va ser llavors, quan vaig fer-me el propòsit que no sortiria d’allà si no fos amb els peus per endavant.
De tant en tant el  telèfon sonava, a l’altre costat del fil una veu, generalment amb un accent estranger, m’oferia grans oportunitats per canviar de companyia telefònica o de l’electricitat i a vegades tenia la plaent sorpresa d’escoltar la veu del meus fills, en Ramon o l’Adrià, però això només succeïa quan anaven curts de calés.
Aquella tarda va visitar-me la Laia, la filla gran de l’Adrià, ho feia tot sovint, era una de les poques persones que es preocupava de fer-me companyia i fer la petar  llargues estones, però aquell dia  semblava tenir pressa, de la bossa va treure un retall de paper, me’l va atansar perquè llegís un text que allà estava escrit. Ho vaig llegir amb cura. No se que em va passar, la Laia em va mirar i aquella mirada va fer-me tremolar les cames i encara que tenia fortes conviccions, vaig trencar la promesa que havia fet. D’una revolada, sense fitxar-me com anava vestit, vaig arreplegar la jaqueta, vaig estirar per una braç a la Laia i vam fer camí cap aquells magatzems.
Dalt de l’autobús vaig assabentar-me que ho tenia tot calculat. Per fi podria adquirir l’últim model de tauleta digital que havia sortit al mercat i que mai acaba d’estalviar prous diners per comprar-lo. Era una oportunitat única. Un somni. Abans de baixar del bus em va fer un petó a la galta i em va donar les gràcies per acompanyar-la.

Ja érem davant de la dependenta, la Laia amb la tauleta digital a les mans i jo tremolant de vergonya per la fila que feia, després de les comprovacions pertinents, mitjançant els carnets d’identitat, la dependenta va confirmar un descompte de 100 euros, si volíem augmentar-lo només calia que ens desprenguéssim de les peces de roba que volguéssim. Aleshores vaig adonar-me que la meva vestimenta consistia en, uns pantalons de pijama, uns mitjons foradats més una americana, agafada en l’últim moment, les quatre peces meves més  les cinc peces de la Laia això feia un còmput de nou euros que podíem sumar. Però tot i així, ens faltava un euro. Vaig remenar les butxaques de la jaqueta però no portava ni un xavo. La Laia va dubtar a desvestir-se del tot. No volia que cap del dos restés nu davant tothom. Va convidar-me a marxar. Vaig mirar directament aquells ulls clars i un xic  desenganyats i sense immutar-me vaig treure’m els calçotets. Mentre un badoc llegia un rètol: “Rebaixes del mes. Vine acompanyat amb una persona gran, per qualsevol compra que superi els a cinc-cents euros us farem un descompte especial: sumaren les vostres edats més el nombre de peces de roba que sigueu capaços de treure-us i ho descomptarem del preu de la compra”. Vàrem sortir de l’edifici jo nu i amb tauleta digital tapant-me les vergonyes i la Laia amb poca roba. Però tots dos plens de satisfacció   

dissabte, 24 de maig de 2014

RECORDS, NOMÉS AIXÒ RECORDS

Moltes vegades no som conscients fins a quin punt, quan agafem amb les  mans allò que tant  desitgem, deixem anar allò que tenim ben subjectat. Per fi m’havien traslladat al departament de grans obres. Vaig acomiadar-me de la vella taula de dibuix, l’únic vincle al qual estava lligat, i amb un simple adéu, als companys, vaig marxar.
Després d’una extensa conversa amb el meu superior sobre els mèrits i dedicació que s’esperava de mi vers l’empresa, no fos cas que el meu parer discrepés, va proposar-me la recuperació d’un antic projecte del qual jo n’era l’autor. Havia estat la targeta de visita, presentada en la selecció de personal per aconseguir un lloc de treball en aquella empresa. Sempre m’havien agradat els reptes, alhora m’obria una porta a un èxit imminent. Vaig accedir a la proposta però mostrant un gran interès a conèixer l’ indret on volien desenvolupar-lo, millor dit on construirien el projecte.
El trajecte en cotxe no era llarg, al fer l’últim revolt  un rètol atrotinat anunciava el nom del poble, però no vaig tenir temps de llegir-lo. Vam aparcar en un carrer que desembocava a una plaça porxada, dominada per un campanar. El vaig reconèixer, així com, el repic de les campanes que anunciaven les cinc de la tarda. Vaig observar amb desgrat que les màquines excavadores, havien començat l’enderroc d’una part de la plaça.
Protegit de la calor i del sol a l’ombra d’una màquina aturada, un operari responsable de tot aquell enrenou, va explicar-me com reestructurarien l’espai per encabir l’execució de les obres. De cop ja no l’escoltava, vaig tancar els ulls, mentre inspirava una mica d’aire fresc. L’olor de la terra em va fer retrocedir en el temps. L’àvia cridava amb totes les forces, que deixes de donar cops de peu a la pilota, i fes un mos al pa amb vi que m’havia preparat. Els companys s’empaitaven els uns als altres. Vaig veure com arribava la vesprada, amb ella les tonalitats vermelloses i grisoses del cel i com la plaça es buidava. Vaig sentir  com la frescor de la marinada escombrava la  calor. Vaig sentir als llavis el petó d’aquella noia. És va fer fosc era de nit, un adolescent creuava a pas lent els carrers, amb una motxilla a l’esquena, sense tombar-se, ni dir adéu, una fina pluja li amagava les llàgrimes.

Una sacsejada  em va fer tornar en sí.  L’operari preguntava si estava bé. Vaig respondre amb un moviment del cap i vaig retirar-me. Aquella pinzellada del passat em va fer dubtar. Sí, era  una lluita entre una etapa viscuda molt llunyana i un present ple d’oportunitats. Que cruel és el destí, era a un pas de l’èxit però a quin preu! Confesso que les cames no em vam tremolar. Vaig agafar amb força allò que veien els meus ulls.  Vaig arronsar les espatlles, tant era. Els records, ja només serien això, records. Vaig donar mitja volta sense mirar enrere. Demà serà un altre dia, vaig pensar. I amb les mans juntes vaig anar-me’n caminant carrer avall.