Sensació

Aquella sensació penetrant que m’envaeix ,que em domina. Miro a través dels vidres bruts allà sota el mantell verd de l’arbreda que esmorteix la llum del sol, on les ombres van i venen al compàs de la música del vent. S’amaga aquella rambla cèntrica, bulliciosa i concorreguda. Amb els bancs seients de lectors despistats de diaris. Descans de transeünts cama-segats de tant ramblejar amunt i avall. I els fanals alts i prims que cap el vespre inunden   d’una lluentor freda i emblanquinada tot el passeig.

Entro tremolós en aquell cafè! El cafè té una barra llarga i estreta , on la llum del dia amb prou feines penetra més enllà de la porta i una boira tènue plana i dissemina la llum de les bombetes que pengen del sostre. El cambrer, amb cara de pomes agres, serveix cafès. Al fons mig amagades tauletes rodones de mabre sòrdid, les parets folrades de cartells groguencs anuncien pel·lícules d’un altre temps. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina.

Com cada dia a dos quarts de deu del matí creuo a rambla camino cap a la dreta un parell de carrers més enllà. Arribo al cafè fosc i deixat. Saludo al cambrer.

-que tal Ramon!

-Bon dia Vicens!

-Com sempre un cafè amb llet gràcies!

L’assaboreixo amb tranquil·litat mentre llegeixo el diari, són moments per oblidar els papers amuntegats damunt la taula del despatx. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina. El cambrer em mira indiferent. Jo tampoc li faig cas. Ell fa un encís obre la boca i em diu:

-Fa dies que no ve per aquí?

La fisonomia em canvia i enrogeixo, agafo la tassa i d’un glop en bec el cafè, tiro sobre el taulell el diari i surto a corre-cuita d’allà. Ha pronunciat aquelles paraules que em regiren els budells, que em foraden l’ànima i em deixen sense esma. És intolerable, inacceptable, inadmissible no suporto que ningú em pertorbi l’hora del cafè amb llet. Ara hauré de cercar un nou indret. És superior a les meves forces, sempre hi ha algú disposat a esbrinar en la  intimitat, a gratar a saber per què no he anat a l’hora del cafè amb llet. Tot jo tremolo i l’inconscient em traeix. La suor regalima front avall. Les paraules ressonen dins del cap. Imatges desfetes i fosques de cambrers pregunten  fa...  fa  dies.... Aquestes paraules se’m beuen l’enteniment. Les cames em fan figa i tornar al cafè es una lluita perduda. Però com la roda que gira sobre ella, jo sempre hi torno.

El temps passa i  cada dia creuo la rambla i camino carrers enllà. Canvio de cafès, canvio de cambres, però la pregunta persisteix, fa dies...

Ja no em veuen per la rambla. Lluny queden els bars i cafès. Sóc assegut en una butaca, amb paciència espero el vol. Observo els rètols de destinació de no sé on. Cerco una nova rambla, un nou cafè, on ningú em privi d’aquell petit recer. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix que em domina. M’acosto al taulell per recollir el bitllet, l’hostessa diu:

-Bon dia, fa dies que no el veia!

Arrenco a corre, sense girar la mirada enrere. I em pregunto on aniré?

Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina.