Faig tard

El Sol comença a treure el nas entre les cases. El despertador  mut espera pacient la seva hora en un racó de la tauleta de nit. El seu  brunzit  m’arrenca del món dels  somnis. I comencen les ànsies per no fer  tard. Afaitar-se, dutxar-se, vestir-se, fer el cafè, agafar les claus, tancar la porta i córrer escales avall . Tinc la sensació que sí obro la finestra els carrers s’hauran fet fonedissos, com sí el vigilant nocturn hagués desistit en el seu menester de despertar-los un a un.

Camino a bon pas i el contacte de les sabates  amb l’empedrat  ressona al llarg del meu camí. Faig tard, seria la quarta vegada aquesta setmana. Per arribar a la boca del metro encara queda un bon tros. Tanmateix, em sento com el corredor de fons ,quan veu la línia de meta al seu abast i el seu cos  diu prou.  Al meu voltant  gent que també camina de pressa, m’hi  fixo, llavors me n’adono que aquelles cares em són conegudes així i tot no em situo. Trasbalsat segueixo caminant corre-cuita.

Arribo a la boca del metro, baixo les escales mentre busco entre les butxaques el títol de transport. I com sempre quan un té pressa la maleïda targeta no surt per enlloc. No em  queda més remei que dirigir-me a les màquines automàtiques expenedores de bitllets. Poso les mans a la jaqueta, la  palpo per dins per fora ni rastre de la bitlletera, repasso els pantalons ni un xavo, ni una trista moneda. Haig de pujar al metro. Mai m’he trobat en una situació com aquesta. Haig d’agafar el metro però no porto ni un euro. Reconec cares que passen de llarg.  Al meu voltant passatgers amb les targetes a les mans caminen decidits cap a les entrades. M’hi acosto .

- Si us plau pot deixar-me dos euros demà quan els nostres camins es tornin a creuar els hi tornaré?

-Aparta! deixa passar!

-Si us plau pot...

-Tinc jo cara de ric!

-Si us plau...

- Surt d’aquí que tinc pressa!

 Veig impotent com hi ha més d’un que salta per sobre les barreres d’entrada sense vergonya i sense importar-li  els retrets o les males cares. Faig tard. La indiferència de tota aquella munió de persones és enutjosa. Cal buscar una solució. Com si res no passes  aixeco les cames i faig un salt  per sobre de la barrera d’entrada amb tanta malastrugança que ensopego i caic a terra. Afortunadament me n’he sortit prou bé, nomes un estrip al pantalons i la camisa arrugada. Camino decididament  cap les escales que duen a l’andana. Camino tant fixament que no veig res del que hi ha al voltant. I com les desgracies no venen soles, sento unes paraules que es dirigeixen a la meva persona.

-Vostè , si vostè! El bitllet si us plau?

Obro els  ulls  com taronges, la sorpresa és gran.

-Senyor inspector no tinc bitllet, és una llarga historia.

- Vinga deixi’s de romanços! El bitllet! Sí us plau!

-Miri m’he deixat la bitlletera casa!  Tinc pressa faig tard!

- Vinga el bitllet o sinó aviso els mossos!

 Jo allà pal plantat sense entendre res. L’inspector m’explica que no portar bitllet és una falta greu, penada amb seixanta euros de multa.

-Però ja li he dit que no duc diners!

Ell insisteix  dient-me que hi ha dues solucions al respecte. O em fa fora del metro o pago la multa. Faig tard em sento desorientat, i només vull pujar al primer comboi que arribi  allà. Gira que tomba ,que si són naps, que si són cols  la discussió puja de to. La gent ens envolta i comença a dir la seva:

- Que pagui d’una vegada!

-Quin penques! Traieu-lo fora del metro!

- Fora, fora ,poca vergonya!

-Així va el país!

 Jo segueixo amb els meus tretze. Faig tard i no duc diners .Un dels guàrdies de seguretat que acompanyen el revisor ve cap a mi. Amb el xivarri i l’enrenou l’entrada de l’estació sembla un colador. Mitja estació està pendent perquè jo no duc bitllet mentre l’altre meitat fa l’orni perquè tampoc en porta.

El vigilant em demana que allargui els braços i tot d’una ja tinc les manilles posades. Acompanyat per ell mateix i l’inspector sortim del metro, on un cotxe dels mossos d’esquadra ens espera.

- Bon dia senyor! Ens haurà d’acompanyar! Pugi al cotxe!

 Diu el mosso d’escuadra. Jo emmanillat i assegut allà, només penso que faig tard.

Dos homes són davant meu, un molt ben vestit, l’altre si me’l trobés en una cantonada li donaria almoina. Em pregunten com em dic, i si tinc per costum agafar el  metro sense pagar. Ha de tenir en compte vostè que un bon ciutadà sempre ha de portar bitllet. És una qüestió  profunda, tanmateix una convicció i un deure de tota ciutadà en vers la seva comunitat. Els transport públics  se’n diuen  públics perquè són de tots i per tenir-ne cura  cada un de nosaltres ha d’aportar el seus granet de sorra i aquest granet de sorra se’n diu bitllet. Per tant l’incompliment d’aquesta norma fa que l’infractor a part d’esdevenir un mal ciutadà, es converteix en un  malfactor.

Senyors jo faig tard, només vull viatjar en metro, però amb tanta mala sort que m’he deixat la bitlletera a casa. Tan sols això. Ni ciutadà funest, ni delinqüent. Tan sols despistat. Els dos homes es miren l’un a l’altre i després fixen la mirada sobre meu. Un d’ells treu un paper d’una butxaca del vestit, i  comença a llegir. Vostè té dret a mantenir-se en silenci i no dir res en contra seu...

El Jutge ha determinat que jo sóc un mal exemple per les noves generacions de joves que viuen a la nostra ciutat. A més a més sentència que tinc un deute amb la Societat de Transports Municipals, que haig de complir mitjançant treballs comunitaris.

 Ara cada matí com sempre faig tard. Baixo les escales de metro amb un llapis i un paper i davant les portes de l’entrada del metro: haig de comptar quants passatgers  viatgen sense bitllet.