Benvinguts

Benvinguts a la petita factoria de relats curts.



dissabte, 24 de novembre de 2012

L'Avi

La indignació d’en Joan feia temps que durava. Ja ho havia decidit, aquesta vegada no aniria a votar.  El país s’ensorrava i ja no  hi havia solució. Ho va engegar tot a fer punyetes i es va quedar tan ample. Pocs dies abans de les eleccions quan deixava un llibre damunt la tauleta de nit va creuar la  mirada amb la foto de l’avi. Aleshores va recordar les paraules que tantes vegades li havia repetit: No oblidis mai els sacrificis fets per les generacions anteriors a la teva, perquè tu Joan, puguis exercir els teus drets. Després d'haver depositat el vot dins l’urna davant la foto de l’avi va dir:
-Avi tenies tota la raó!

diumenge, 18 de novembre de 2012

Relats conjunts





La biblioteca de l’avi convertida en pasta de paper  en pocs dies. L’esforç de tot una vida feta fonedís per esnobisme. La idea de transformar-la en una gran sala de bany, era no comprendre que l’aigua i el sabó estan renyits amb el paper. Ara me n’adono, el llibre que tinc a les mans regalima lletres i tinta per totes bandes. I la fusta noble importada fa molts anys, d’un país  Asiàtic remot, comença a corbar-se. El pare ja m’ho deia que no seria mai una persona versada en lletres. Aquí en teniu una prova, perquè serveix el fruit de tanta escriptura al llarg dels anys. Els plaers s’han de gaudir per separar i cada un dins de la seva essència. Si l’avi aixeques el cap, no se que em diria. Però els retrets serien grans. No en ve d'aqui seguiré prenent un bany, al cap i a la fi per això vaig posar la banyera

Una proposta per a Relats Conjunts

dissabte, 17 de novembre de 2012

Ous ferrats de la tarda(revisió)



El silenci  regna  en mig de la plaça del poble. El sol feixuc  fa que el terra desprengui  una escalfor molesta que fregeix els peus com dos ous ferrats. La poca ombra dels plàtans, malalts i esquifits dels voltants, no esmorteeix prou la llum i la calor i, els pocs vianants que es creuen no s’aturen ni per dirigir-se la bona tarda. Tan sols, una sargantana despistada fora del seu cau desafia la rostida d’una tarda poc habitual del mes d’Octubre.
 Els crits de la canalla envasats en les aules, de l’escola, ara plenes desprès d’un llarg estiu, esperen que les busques del rellotge assenyalin les cinc de la tarda per conquerir-la. Encara que la calor fongui els fanals de la plaça  i els arbres estiguin a punt de convertir-se en torxes. La cridòria  donarà vida a una plaça moribunda per la calor.
El repicar de les campanes anuncia l’apertura dels comerços sota la porxada, refugi de la pluja i del sol. El seu so metàl·lic desperta lentament  la plaça.   En una cantonada el quiosquer remena els diaris i revistes, donant-los un aspecte presentable als ulls de la clientela. La venedora de ventalls, obre les portes de la botiga, amb l’esperança que els seus ràpids  moviments derrotin la calor. El venedor de somnis prepara el darrer encàrrec impossible  d’un vailet. El malabarista, fa volar les bitlles cel enllà, voltejant-les un cop darrere un altre. L’avia, crida amb totes les seves forces l’Andreu per que no doni més cops de peu a la pilota i faci un mos al tros de pa amb xocolata que li duu per berenar. La mestra tanca les finestres i la porta de l’escola i, deixa entre oberta la tanca per si algun estel despistat aterra al peu d’ella. La dona que fa cistells de vímet per omplir-los d’aire i de vent.  El terrisser fa voltar el torn volta que volta el fang, agafant forma amb les mans. L’adroguer tenyeix el cel ple de núvols  amb els pigments. El pastisser endolceix l’estada. El taverner prepara  els vins, la cervesa i la partida de botifarra per la clientela. La  gata perduda busca gatera mig amagada en un racó. Poc a poc, la vida folra la plaça com l’aigua  que cerca el  riu i tot el poble s’inunda  amb la melodia que duu  la marinada de la plaça.
Amb la vesprada i les tonalitats vermelloses i grisoses del cel va arribar el buit. Obrint-se pas cansadament dins la plaça, la frescor acomiada efusivament la calor i els peus d’ous ferrats dels vianants abandonen melancòlicament la plaça.
Demà, potser el sol cremarà, fins sentir les campanes de les cinc de la tarda, on la frescor del bullici farà de la plaça un  somni de mitja tarda.  

dijous, 15 de novembre de 2012

Un nou dia




La Joana consultava el whatsapp una vegada darrera una altra. Esperava els companys. Volia viure el naixement del sol per damunt del mar com a poc a poc del negre més fosc es tenyia de tonalitats blavoses. Alhora veure com la negror del cel s’esborrava i amb les primeres llums es folrava de  colors vermellosos i groguencs. Això esperava. Va contestar un a un tots els whatsapps. Va seguir totes les converses del “facebook”. Va combatre la son, amb un cafè darrere un altre. Els estels van passar de llarg, la foscor va esvair-se,  mentre  la matinada es va menjar la nit. Allà manipulant el mòbil sense adornar-se de res. Encara esperava els companys. Tots ells estaven molt ocupats amb el petit artefacte. Va mirar el rellotge, ja era ple dia. Va decidir anar-se’n a dormir. Havia passat una altra nit en blanc hi havia deixat enrere l’arribada d’un nou dia.

La finestra


En acabar de sopar com cada vespre vaig a la cuina i començo a rentar els plats. Darrera meu a l‘esquerra la finestra que dona al celobert. Encara amb les mans mullades l’obro. Davant meu una penombra tenyida de tènues llums. L’ombra de la dona que es pentina al finestral de la casa del costat .El soroll del cotxe llunyà que trenca el silenci. Els fanals ataronjats que mullen el quitrà que en prou feines puc veure. Els passos del senyor que torna a casa. La remor que xiuxiuegen les televisions veïnes. Segueixo una estona més bocabadat i enlluernat pels reflexos de la nit. Torno a la rutina diària rentar els plats. S’esvaeixen els encants de la foscor.

Faig tard


El Sol comença a treure el nas entre les cases. El despertador  mut espera pacient la seva hora en un racó de la tauleta de nit. El seu  brunzit  m’arrenca del món dels  somnis. I comencen les ànsies per no fer  tard. Afaitar-se, dutxar-se, vestir-se, fer el cafè, agafar les claus, tancar la porta i córrer escales avall . Tinc la sensació que sí obro la finestra els carrers s’hauran fet fonedissos, com sí el vigilant nocturn hagués desistit en el seu menester de despertar-los un a un.
Camino a bon pas i el contacte de les sabates  amb l’empedrat  ressona al llarg del meu camí. Faig tard, seria la quarta vegada aquesta setmana. Per arribar a la boca del metro encara queda un bon tros. Tanmateix, em sento com el corredor de fons ,quan veu la línia de meta al seu abast i el seu cos  diu prou.  Al meu voltant  gent que també camina de pressa, m’hi  fixo, llavors me n’adono que aquelles cares em són conegudes així i tot no em situo. Trasbalsat segueixo caminant corre-cuita.
Arribo a la boca del metro, baixo les escales mentre busco entre les butxaques el títol de transport. I com sempre quan un té pressa la maleïda targeta no surt per enlloc. No em  queda més remei que dirigir-me a les màquines automàtiques expenedores de bitllets. Poso les mans a la jaqueta, la  palpo per dins per fora ni rastre de la bitlletera, repasso els pantalons ni un xavo, ni una trista moneda. Haig de pujar al metro. Mai m’he trobat en una situació com aquesta. Haig d’agafar el metro però no porto ni un euro. Reconec cares que passen de llarg.  Al meu voltant passatgers amb les targetes a les mans caminen decidits cap a les entrades. M’hi acosto .
- Si us plau pot deixar-me dos euros demà quan els nostres camins es tornin a creuar els hi tornaré?
-Aparta! deixa passar!
-Si us plau pot...
-Tinc jo cara de ric!
-Si us plau...
- Surt d’aquí que tinc pressa!
 Veig impotent com hi ha més d’un que salta per sobre les barreres d’entrada sense vergonya i sense importar-li  els retrets o les males cares. Faig tard. La indiferència de tota aquella munió de persones és enutjosa. Cal buscar una solució. Com si res no passes  aixeco les cames i faig un salt  per sobre de la barrera d’entrada amb tanta malastrugança que ensopego i caic a terra. Afortunadament me n’he sortit prou bé, nomes un estrip al pantalons i la camisa arrugada. Camino decididament  cap les escales que duen a l’andana. Camino tant fixament que no veig res del que hi ha al voltant. I com les desgracies no venen soles, sento unes paraules que es dirigeixen a la meva persona.
-Vostè , si vostè! El bitllet si us plau?
Obro els  ulls  com taronges, la sorpresa és gran.
-Senyor inspector no tinc bitllet, és una llarga historia.
- Vinga deixi’s de romanços! El bitllet! Sí us plau!
-Miri m’he deixat la bitlletera casa!  Tinc pressa faig tard!
- Vinga el bitllet o sinó aviso els mossos!
 Jo allà pal plantat sense entendre res. L’inspector m’explica que no portar bitllet és una falta greu, penada amb seixanta euros de multa.
-Però ja li he dit que no duc diners!
Ell insisteix  dient-me que hi ha dues solucions al respecte. O em fa fora del metro o pago la multa. Faig tard em sento desorientat, i només vull pujar al primer comboi que arribi  allà. Gira que tomba ,que si són naps, que si són cols  la discussió puja de to. La gent ens envolta i comença a dir la seva:
- Que pagui d’una vegada!
-Quin penques! Traieu-lo fora del metro!
- Fora, fora ,poca vergonya!
-Així va el país!
 Jo segueixo amb els meus tretze. Faig tard i no duc diners .Un dels guàrdies de seguretat que acompanyen el revisor ve cap a mi. Amb el xivarri i l’enrenou l’entrada de l’estació sembla un colador. Mitja estació està pendent perquè jo no duc bitllet mentre l’altre meitat fa l’orni perquè tampoc en porta.
El vigilant em demana que allargui els braços i tot d’una ja tinc les manilles posades. Acompanyat per ell mateix i l’inspector sortim del metro, on un cotxe dels mossos d’esquadra ens espera.
- Bon dia senyor! Ens haurà d’acompanyar! Pugi al cotxe!
 Diu el mosso d’escuadra. Jo emmanillat i assegut allà, només penso que faig tard.
Dos homes són davant meu, un molt ben vestit, l’altre si me’l trobés en una cantonada li donaria almoina. Em pregunten com em dic, i si tinc per costum agafar el  metro sense pagar. Ha de tenir en compte vostè que un bon ciutadà sempre ha de portar bitllet. És una qüestió  profunda, tanmateix una convicció i un deure de tota ciutadà en vers la seva comunitat. Els transport públics  se’n diuen  públics perquè són de tots i per tenir-ne cura  cada un de nosaltres ha d’aportar el seus granet de sorra i aquest granet de sorra se’n diu bitllet. Per tant l’incompliment d’aquesta norma fa que l’infractor a part d’esdevenir un mal ciutadà, es converteix en un  malfactor.
Senyors jo faig tard, només vull viatjar en metro, però amb tanta mala sort que m’he deixat la bitlletera a casa. Tan sols això. Ni ciutadà funest, ni delinqüent. Tan sols despistat. Els dos homes es miren l’un a l’altre i després fixen la mirada sobre meu. Un d’ells treu un paper d’una butxaca del vestit, i  comença a llegir. Vostè té dret a mantenir-se en silenci i no dir res en contra seu...
El Jutge ha determinat que jo sóc un mal exemple per les noves generacions de joves que viuen a la nostra ciutat. A més a més sentència que tinc un deute amb la Societat de Transports Municipals, que haig de complir mitjançant treballs comunitaris.
 Ara cada matí com sempre faig tard. Baixo les escales de metro amb un llapis i un paper i davant les portes de l’entrada del metro: haig de comptar quants passatgers  viatgen sense bitllet.

Juguesca

Deixeu-me que em presenti. Sóc en Joan, l’enterramorts de la comarca. La família Castanyer- Panellets em va fer l’encàrrec de posar ordre al seu panteó familiar, al poble de Sant Llorens de les Ànimes, on avui dia no hi viu ningú. Un parent Castanyer-Panellets, malalt, enamorat d’aquestes contrades, lluitava entre la vida i la mort. Els metges li donaven poques esperances de vida i esperant un desenllaç fatídic calia estar preparats. Vaig agafar els estris de neteja i em vaig dirigir a la meva feina. Una vegada dins aquella petita joia arquitectònica i en encendre les espelmes vaig tenir un gran ensurt. Allà al mig i entre els dos taüts jeia al terra un cos humà sense vida. Entre els dits de la mà esquerra agafava fortament un tros de paper. Vaig estirar el paper amb curiositat i vaig sortir a la llum per telefonar a la policia. Mentre esperava la seva presència vaig veure unes paraules escrites que em van espantar molt i que ara us les vull reproduir:
Aquestes paraules potser són les darreres que escric i ho faig amb la llum d’una espelma. Entre dos taüts i envoltat pel fred d’unes parets esculpides amb relleus que no puc veure ni tampoc imaginar-me. Sóc cara a cara assegut davant el meu futur i el de tots. El seus ulls són foscos i penetrants. Ell no només és davant meu, sinó que amb la mirada i una veu apagada em crida: vine, vine, vine… Calmosament m’apropa la mà. Una mà freda i aspra que vol dur-me més enllà…
Això havia escrit aquell home en una cara del full i res més, però al donar-li la volta continuava:
La desesperació és gran, tan gran que no sé si podré acabar d’escriure-les. Tot va començar per un desafiament, per una juguesca, i una restitució moral. Em titllaven de covard. L’aposta, amb els companys consistia a passar tota una nit, la de Tots Sants, al cementiri de qualsevol poble; ja sabeu, la nit en què les ànimes surten a redimir els seus pecats.
Cap al tard, als voltants de l’hora baixa, l’expectació resseguia l’entrada del cementiri. Tothom a un costat de la reixa esperava l’hora convinguda per tancar la porta i jo a l’altre preparat per passar una nit en blanc. Arribada l’hora, em vaig quedar sol davant l’adversitat.
Caminava entre les ombres i les tonalitats fosques que es movien al so d’un gèlid vent que em feia petar les dents. La foscor m’envaïa els ulls, l’ofec penetrant produït pel silenci i una quietud espessa en l’ambient em glaçava la sang. Les tombes eren repartides arreu, a peu pla, presidides per ànimes ballant al seu voltant. Una mica més enllà hi havia un bosc poc espès i ocults dins ell, petits panteons on espectres anaven i venien encomanant-se a la foscor i els sentiments dels morts allà enterrats.
Ja no caminava, corria, corria; millor dit, fugia, fugia, dels udols esgarrifosos sortits del no res, dels ulls vigilants, dels esquelets, morts vivents i ànimes que ballaven per tot arreu. El terra tremolava i s’esquerdava i de les esquerdes s’alçaven mans que volien agafar-me. Jo seguia fugint, fugint i de cop queia, queia i no m’aturava. Va ser llavors quan un soroll metàl•lic i un reflex de llum em van despertar.
Vaig obrir els ulls, davant hi tenia una escalinata que duia a una porta enreixada per on entrava la llum del dia. No sabia on era, vaig donar un cop d’ull i allà a la meva esquena dos taüts. El pànic em va envair, a corre-cuita vaig pujar les escales, la porta era tancada. Vaig cridar amb totes les meves forces però ningú no va respondre. El rellotge marcava dos quarts de dues de la tarda. Massa tard per retrobar els amics. Havíem convingut de trobar-nos a les nou en punt del matí davant per davant separats per la tanca del cementiri. Sí jo no hi era tindrien raons per pensar que era un covard. Havia fet tard i estava atrapat. La suor em regalimava pel front i el terror m’empresonava.
Ja fa més de cinc dies que soc aquí enterrat en vida. He tingut molt de temps per esbrinar que va succeir. Crec que a l’entrar al cementiri l’espant em va fer buscar un lloc segur on passar la nit. Deuria entrar on sóc ara, i sense adornar-me’n hauria tancat la porta darrere meu. Amb la foscor hauria relliscat i hauria rodolat escales avall. M’hauria donat un fort cop al cap i hauria perdut el coneixement. No recordava res. Sé que no sortiré d’aquí. Ja no em queda veu de tant cridar ni esma per demanar ajuda. I els meus companys no tornaran…
En aquest punt de la narració les lletres eren borroses i no es podia seguir llegint, més avall continuava:
Ara quan la llum de l’espelma es dilueix i les meves forces diuen prou, després de dies sense beure ni menjar res. Arriba l’hora on la penombra es transforma en foscor i la remor dels batecs del meu cor, esdevé un silenci sepulcral. És l’hora quan aquella gèlida i aspra mà m’estira cap al no res i les veus dels meus companys d’estança en donen la benvinguda i jec per sempre al somni etern…
Ja no hi havia res més escrit. Bocabadat pels fets vaig fer-me’n una còpia i me la vaig guardar. Després vaig entregar el full a un inspector, vaig contestar totes les seves preguntes i vaig marxar cap a casa. Mai he entès que per demostrar un la seva valentia hagi de passar una nit en un cementiri, quan els temors i les pors no són dins les seves parets sinó fora, a plena llum del dia.