Benvinguts

Benvinguts a la petita factoria de relats curts.



dilluns, 9 de juny del 2014

LA REBEL·LIO

                                             


Era de nit. L’aire dens i poc renovat. El silenci de l’estança només es trencava tant sols amb el so del panteix de la respiració. Vaig notar com els palmells de les mans s’humitejaven i una gota de suor freda regalimava pel front. Esperava que una rauxa de paraules brollessin del cap i s’afanyessin a recórrer el camí fins els dits. Però, res de res, ni una sola paraula s’estampava damunt del paper. Uns mots rebels i insolents em desafiaven, i fins i tot, les idees havien fugit. Podia comparar-me al protagonista de la pel·lícula “Sol davant el perill”. Inquiet cercava una solució. Però no la trobava. El nerviosisme va fer acte de presència i els renecs ressonaven per tota la cambra. No podia ser. Vaig pensar que la tinta del bolígraf era irrellevant per escriure mots majúsculs perdurables.
Havia d’escriure amb més propietat, tanmateix una  ploma estilogràfica donaria un toc d’estil a l’hora de retolar les lletres a veure si així els mots adquirien més caràcter, personalitat i desistien de la seva rebel·lió. Vaig pujar a les golfes, en un racó, dins d’un calaix vaig trobar una magnifica ploma amb les inicials R i P gravades, potser feien referència a l’avi Ramon Pelegrí. De nou davant d’un full de paper en blanc disposat a començar. Però el pas dels anys, havien assecat la tinta. Ja no eren les paraules que es revoltaven sinó també els elements em giraven la cara. Una revolució en tota regla.
Sabia que la veïna del costat, que a més a més estava de bon veure, tenia una màquina d’escriure “Olivetti Pluma 22”. Sí li demanava pot ser acabarien els problemes, vaig pensar. La  timidesa em retenia, però finalment vaig trucar a la porta del seu pis. Després d’una curta xerrada i encisat d’ aquells ulls clars. No sabia si demanar-li la màquina d’escriure o convidar-la en fer un volt nocturn per la ciutat. Vaig optar per la primera opció. Fos com fos d’alguna manera calia acabar amb la revolta instaurada a casa meva.
Amb la màquina damunt la taula era el moment de canviar d’actitud. Vaig obrir les finestres de bat a bat, així entrava aire fresc i pur a l’habitació. Vaig posar música, una simfonia. Vaig introduir un full en blanc  a través del carro tractor de la màquina. Vaig petar els dits. I al ritme de la música vaig començar a escriure. Tot un seguit de paraules sense cap sentit omplien el full, estava desconcertat, atordit no entenia res. Havia teclejat seguint un ordre determinat. L’escrit no tenia ni cap ni peus. Aquella tecnificació no servia. Era un mal destre amb aquell enginy.
Les busques del rellotge havien fet camí, s’havia fet tard. La màquina d’escriure no era la millor manera d’actuar davant la rebel·lió i fer arribar les paraules a les puntes dels dits. Vaig reflexionar una llarga estona. No trobava una clara solució.
En un acte de desesperació vaig acudir a l’ordinador com últim remei. Vaig navegar cercant alguna referència sobre la rebel·lió de les paraules. Ni un trist comentari en tota la xarxa. Com un pianista vaig  intentar interpretar una llarga simfonia amb el processador de textos però les paraules fugien d’estudi. Tots els dimonis del grafit havien trasbalsat el món de les paraules i les idees. Arribada la matinada vaig desistir en el meu menester. La rebel·lió havia aconseguit el seus propòsits. Derrotat, vaig agitar-me sobre el llit esperant que la son  fes acte de presència, amb la sensació d’haver fracassat.
L’endemà vaig escriure aquell seguit de males sensacions.



diumenge, 8 de juny del 2014

UN MAL DIA

                                                          

Plovia, les gotes d’aigua relliscaven pels vidres de la finestra. Les mirava una a una. Sense gaire atenció. Contemplava com allà fora, la gent es protegia d’una pluja persistent. Mentre sostenia amb les mans la notificació amb la qual m’acomiadaven de la feina. Poca vergonyes! Després de vint anys al seu servei, amb un simple correu electrònic, aquell matí m’ho havien comunicat. No havien tingut la valentia de dir-m’ho a la cara. Vaig dirigir-me al departament de personal. Vaig recollir la liquidació i els papers per tramitar l’atur. Vaig marxar amb la sensació que allà deixava enterrada una part de la vida. Ja tindria temps per demostrar la ràbia, la impotència i la indignació d’aquells moments.
Al carrer seguia plovent i encara que no era molt agradable vaig començar a caminar cap a casa. No va ser una decisió encertada en un dia plujós. Uns passos més endavant un desguàs d’una terrassa, que començava a rajar a dojo, amb la particularitat que en aquell moment jo passava per allà sota. Un diluvi universal, va deixar-me amarat d’aigua com un peix. Vaig assecar-me de la millor manera possible i després d’una petita dubitació vaig dirigir-me cap a l’estació més propera del metro. Com que les desgràcies mai  venen soles, a causa de l’aigua acumulada dins les butxaques, les targetes, tant com la que donava dret a viatjar, com la de crèdit no funcionaven. Adés que no portava efectiu per comprar un bitllet, vaig mirar a la dreta i a l’esquerra i amb un àgil salt vaig superar les tanques d’entrada. Mai havia estat un bon atleta i així ho vaig demostrar. Un peu va ensopegar amb la barra giratòria, vaig caure de morros al terra, alhora que m’estripava els pantalons.
 A l’aixecar-me vaig sentir que algú em cridava:
-Vostè , si vostè! El bitllet si us plau?
Vaig obrir els ulls  com taronges.
-Senyor inspector no tinc bitllet, és una llarga historia. Vaig contestar.
- Deixeu-vos de romanços! El bitllet! Sí us plau!
-Miri, ja li he dit que no en tinc.
- Insisteixo el bitllet si us plau!
 Jo allà palplantat. L’inspector m’explicà que no portar bitllet era una falta greu, penada amb cent euros de multa.
-Però ja li he dit que no en duc. A més a més ni duc diners i les targetes no m’han funcionat abans de voler-lo comprar!
Ell va insistir  que hi havia dues solucions. O em feia fora del metro o pagava la multa. Gira que tomba, que si són naps, que si són cols, la discussió pujava de to. La gent ens envoltava i començava a dir la seva:
- Que pagui d’una vegada!
- Quin abús de poder!
- Sempre atureu els indefensos!
-Quin penques! Traieu-lo fora del metro!
- Fora, fora ,espavilat
 -Així va el país!
 Jo seguia amb els meus tretze. Amb el xivarri i l’enrenou l’entrada de l’estació semblava un colador. Mitja estació està pendent perquè jo no duia bitllet mentre, l’altre meitat feia l’orni perquè tampoc en portava. Tanta expectació i tanta cridòria es va crear, que l’inspector va afluixar. De l’expenedora de bitllets que duia a les mans, va extreure un bitllet i me’l atansà.
-Que sigui l’última vegada que viatgi sense bitllet. Au, marxi.
No vaig dir res i vaig baixar les escales. A l’andana tothom observava un individu moll, amb  la roba esquinçada i a sobre que no pagava. Vaig pujar al primer tren que va passar i cap a casa. Que més podia passar-me aquell dia! Estava cansat, vaig mirar el rellotge, nomes eren dos quarts de dotze del matí. A casa ningú arribava abans de les cinc de la tarda, per tant, vaig decidir prendre una cervesa i llegir una mica el diari a veure si així oblidava el mal tràngol. Però vaig pensar que anava moll. Sí abans pujava a casa, prenia una dutxa i em canviava de roba em sentiria més còmode. El rebedor de casa era fos. Un embalum mig privava el pas, vaig encendre el llum. Dues grans maletes eren allà amb una nota sobre elles:
“ Demà una companyia de missatgers vindran a buscar-les. Me’n vaig de casa. Quan ho cregui oportú i si en tinc ganes ja et donaré alguna mena d’explicació.
 Adéu Joan.
Laura.”
Vaig tancar la porta. Vaig entrar en un bar i vaig demanar la beguda més forta que tinguessin.
Salva
1 de juny 2014




dilluns, 26 de maig del 2014

LA TAULETA DIGITAL


Amb la tauleta digital a les mans no m’hagués imaginat mai trobar-me nu davant  les portes dels grans magatzems als 80 anys
No podia creure que només feia un parell d’hores que estava assegut en una butaca envoltat per la solitud i em diluïa  com un gelat en una tarda d’estiu. La poca claror que penetrava entre les cortines, que amagaven uns grans finestrals, deixava al descobert el llit desfet, com quasi sempre. Arreu s’apilaven plats i gots bruts, restes de menjar de feia dies i cendrers plens de puntes de cigarretes pudien l’aire. El regne del desordre.
 Però deixeu-me que em presenti, sóc l’Oleguer un home que ha sobrepassat la maduresa i veu el futur amb un regust amarg. Fins feia poc tenia una figura atlètica. Ben plantada. Creia que podria mantenir-la fins que la mort em visités. Però desprès de la mort de la Maria tot havia canviat. Presoner pel dolor i l’enyorança vaig entrar en un tràngol sense fi. Ja no feia cap mena d’esport. Tampoc caminava les dues hores matinals diàries. Menjava a deshores, sense tenir en compte allò que engolia. Amb el pas del temps, vaig desfigurar-me. La panxa no em deixava veure els peus. Una gran papada em sostenia la cara, on sobresortien unes galtes desmesurades, mal afaitades i els pocs cabells que em quedaven, havien deixat la brillantor del  color blanc per un color groguenc. Conseqüència de la poca pulcritud i el fum del tabac que fumava sense parar.  Va ser llavors, quan vaig fer-me el propòsit que no sortiria d’allà si no fos amb els peus per endavant.
De tant en tant el  telèfon sonava, a l’altre costat del fil una veu, generalment amb un accent estranger, m’oferia grans oportunitats per canviar de companyia telefònica o de l’electricitat i a vegades tenia la plaent sorpresa d’escoltar la veu del meus fills, en Ramon o l’Adrià, però això només succeïa quan anaven curts de calés.
Aquella tarda va visitar-me la Laia, la filla gran de l’Adrià, ho feia tot sovint, era una de les poques persones que es preocupava de fer-me companyia i fer la petar  llargues estones, però aquell dia  semblava tenir pressa, de la bossa va treure un retall de paper, me’l va atansar perquè llegís un text que allà estava escrit. Ho vaig llegir amb cura. No se que em va passar, la Laia em va mirar i aquella mirada va fer-me tremolar les cames i encara que tenia fortes conviccions, vaig trencar la promesa que havia fet. D’una revolada, sense fitxar-me com anava vestit, vaig arreplegar la jaqueta, vaig estirar per una braç a la Laia i vam fer camí cap aquells magatzems.
Dalt de l’autobús vaig assabentar-me que ho tenia tot calculat. Per fi podria adquirir l’últim model de tauleta digital que havia sortit al mercat i que mai acaba d’estalviar prous diners per comprar-lo. Era una oportunitat única. Un somni. Abans de baixar del bus em va fer un petó a la galta i em va donar les gràcies per acompanyar-la.

Ja érem davant de la dependenta, la Laia amb la tauleta digital a les mans i jo tremolant de vergonya per la fila que feia, després de les comprovacions pertinents, mitjançant els carnets d’identitat, la dependenta va confirmar un descompte de 100 euros, si volíem augmentar-lo només calia que ens desprenguéssim de les peces de roba que volguéssim. Aleshores vaig adonar-me que la meva vestimenta consistia en, uns pantalons de pijama, uns mitjons foradats més una americana, agafada en l’últim moment, les quatre peces meves més  les cinc peces de la Laia això feia un còmput de nou euros que podíem sumar. Però tot i així, ens faltava un euro. Vaig remenar les butxaques de la jaqueta però no portava ni un xavo. La Laia va dubtar a desvestir-se del tot. No volia que cap del dos restés nu davant tothom. Va convidar-me a marxar. Vaig mirar directament aquells ulls clars i un xic  desenganyats i sense immutar-me vaig treure’m els calçotets. Mentre un badoc llegia un rètol: “Rebaixes del mes. Vine acompanyat amb una persona gran, per qualsevol compra que superi els a cinc-cents euros us farem un descompte especial: sumaren les vostres edats més el nombre de peces de roba que sigueu capaços de treure-us i ho descomptarem del preu de la compra”. Vàrem sortir de l’edifici jo nu i amb tauleta digital tapant-me les vergonyes i la Laia amb poca roba. Però tots dos plens de satisfacció   

dissabte, 24 de maig del 2014

RECORDS, NOMÉS AIXÒ RECORDS

Moltes vegades no som conscients fins a quin punt, quan agafem amb les  mans allò que tant  desitgem, deixem anar allò que tenim ben subjectat. Per fi m’havien traslladat al departament de grans obres. Vaig acomiadar-me de la vella taula de dibuix, l’únic vincle al qual estava lligat, i amb un simple adéu, als companys, vaig marxar.
Després d’una extensa conversa amb el meu superior sobre els mèrits i dedicació que s’esperava de mi vers l’empresa, no fos cas que el meu parer discrepés, va proposar-me la recuperació d’un antic projecte del qual jo n’era l’autor. Havia estat la targeta de visita, presentada en la selecció de personal per aconseguir un lloc de treball en aquella empresa. Sempre m’havien agradat els reptes, alhora m’obria una porta a un èxit imminent. Vaig accedir a la proposta però mostrant un gran interès a conèixer l’ indret on volien desenvolupar-lo, millor dit on construirien el projecte.
El trajecte en cotxe no era llarg, al fer l’últim revolt  un rètol atrotinat anunciava el nom del poble, però no vaig tenir temps de llegir-lo. Vam aparcar en un carrer que desembocava a una plaça porxada, dominada per un campanar. El vaig reconèixer, així com, el repic de les campanes que anunciaven les cinc de la tarda. Vaig observar amb desgrat que les màquines excavadores, havien començat l’enderroc d’una part de la plaça.
Protegit de la calor i del sol a l’ombra d’una màquina aturada, un operari responsable de tot aquell enrenou, va explicar-me com reestructurarien l’espai per encabir l’execució de les obres. De cop ja no l’escoltava, vaig tancar els ulls, mentre inspirava una mica d’aire fresc. L’olor de la terra em va fer retrocedir en el temps. L’àvia cridava amb totes les forces, que deixes de donar cops de peu a la pilota, i fes un mos al pa amb vi que m’havia preparat. Els companys s’empaitaven els uns als altres. Vaig veure com arribava la vesprada, amb ella les tonalitats vermelloses i grisoses del cel i com la plaça es buidava. Vaig sentir  com la frescor de la marinada escombrava la  calor. Vaig sentir als llavis el petó d’aquella noia. És va fer fosc era de nit, un adolescent creuava a pas lent els carrers, amb una motxilla a l’esquena, sense tombar-se, ni dir adéu, una fina pluja li amagava les llàgrimes.

Una sacsejada  em va fer tornar en sí.  L’operari preguntava si estava bé. Vaig respondre amb un moviment del cap i vaig retirar-me. Aquella pinzellada del passat em va fer dubtar. Sí, era  una lluita entre una etapa viscuda molt llunyana i un present ple d’oportunitats. Que cruel és el destí, era a un pas de l’èxit però a quin preu! Confesso que les cames no em vam tremolar. Vaig agafar amb força allò que veien els meus ulls.  Vaig arronsar les espatlles, tant era. Els records, ja només serien això, records. Vaig donar mitja volta sense mirar enrere. Demà serà un altre dia, vaig pensar. I amb les mans juntes vaig anar-me’n caminant carrer avall.

dimecres, 1 de maig del 2013

Un estrany tast



Entre les escletxes dels finestrons penetrava la resplendor d’una clara nit de lluna dins la foscor de la cambra. Però l’agradable frescor de la nit no arribava a penetrar fins el llit on m’havia gitat. La suor m’amarava el cos i els llençols i jo erem  tot un. Cansat de no poder conciliar el son vaig aixecar-me i em vaig dirigir cap a la finestra. Vaig obrir-la, allà davant em saludava  una nit majestuosa, serena. A poc a poc un vent gèlid feia presència mentre uns nuvolots negres enfosquien la lluna. Vaig obrir els ulls com taronges en veure una figura humana prima i molt demacrada, vestida amb una capa negra com un ratpenat, que estava palplantada en l’ampit de la finestra. En un tres i no res s’abalançà sobre meu, cercant el coll per mossegar-me’l. Gràcies a uns àgils reflexos la vaig poder esquivar. Amb serenitat i sense demostrar-li por m'hi vaig dirigir :
- Aneu en compte! Potser un tast de la meva sang sigui un tràngol per vostè!
Amb un moviment ràpid cap enrere i d’una revolada vaig agafar uns documents que havia deixat damunt de la tauleta de nit i els hi vaig atansar.
La figura els va agafar i els va llegir amb cura. La seva expressió es transformava a poc a poc. Començà a pronunciar unes paraules del tot incomprensibles interrompudes per uns curts udols. De sobte em va mirar fixament amb uns ulls plens d’ira i sangonosos. Va llençar els papers al terra, amb un moviment de la boca em va mostrar,  amb un caire amenaçador, uns ullals llargs i punxeguts i desprès de fer un udol esgarrifós va desaparèixer tal com havia arribat.
La suor se m’havia gelat, tot jo tremolava com una fulla. Amb un to tranquil·litzador i amb ganes d’oblidar el succés vaig recollir els documents del terra i els vaig omplir de petons. Mai hauria pensat que uns anàlisi de sang amb uns resultats tant dolents tinguessin una utilitat del tot beneficiosa. Em vaig alegrar.
Però  a l’endemà en el supermercat més proper em vaig proveir d’una pila de cabeces d’alls i les vaig penjar a totes les portes i finestres de la casa. No fos cas que aquell ser estrany volgués tornar a visitar-me. 

Nova Versió per Relats Conjunts(L'art de la pintura)


Em fa basarda aquest retrat. La vanitat de la model que tinc davant està enemistada amb els pinzells que la retraten. Estic cansat de retratar. Estic cansat de pintar segons les normes i de no deixar anar la imaginació. De no expressar allò que realment sento davant aquesta figura. Vull formar part dels colors, les textures, la lluminositat, descriure virtuts, defectes. Però retratar aquesta vanitosa no em reconforta l’ànima. I estic assedegat, assedegat per no pintar somnis. Espero que en un futur proper, els pintors es deslliurin d’aquestes cadenes. Tal com ara projectem ombres sobre parets i comencen a projectar colors mitjançant prismes. Espero que algun inventor creï una maquina per poder plasmar retrats i  nosaltres els pintors oblidar-los. Aleshores  per fi deixaren damunt les teles blanques el verdader art dels nostres sentiments. Però bé, torno a la feina i pinto aquesta vanitosa.

divendres, 26 d’abril del 2013

L'art de la pintura( Per a Relats Conjunts)




Em fa basarda aquest retrat. La vanitat de la model que tinc davant està enemistada amb els pinzells que la retraten. Estic cansat de retratar. Estic cansat de pintar segons les normes i de no deixar anar la imaginació. De no expressar allò que realment sento davant aquesta figura. Vull formar part dels colors, les textures, la lluminositat, descriure virtuts, defectes. Però retratar aquesta vanitosa no reconforta la meva ànima. I estic assedegat, assedegat per no pintar somnis. Espero que en un futur proper, els pintors es desliurin d’aquestes cadenes. Tal com ara projectem ombres sobre parets i comencen a projectar colors mitjançant prismes. Podrem projectar rostres i per fi deixaren damunt les teles blanques plasmat el verdader art dels nostres sentiments. Però bé, torno a la feina i pinto aquesta vanitosa.